El maig passat es va dur a terme en el sí del Digital Film Festival de Barcelona DiBa 2009 (o com cony es digui, m'és igual), un taller de documentals per a estudiants i professionals dels audiovisuals. L'organització demanava la presentació dels projectes i d'entre tots, se n'escollirien 5. La premisa era la reinterpretació d'un videojoc en forma de documental. Com? Tal com sona, a que no s'entén? I l'exemple que posàven encara deixaba les coses menys clares: "p.e.- una reinterpretació del videojoc Pac-Man: un lladre perseguit per uns policies al laberint de la Boquería". WTF?? (What The Fuck??)
Es veu que un dels organitzadors del festival, Caja Madrid, feia una exposició sobre videojocs anomenada vida extra i van decidir dedicar el taller als videojocs. Però el que
van fer és fer servir els videojocs com a excusa per parlar d'una altra cosa. És a dir, no podies fer un documental sobre videojocs, però sí de qualsevol altre tema. Cony, si dediques algo als videojocs, dedica'ls-hi en serio que dónen prou de sí i comencen a ser un art prou madur com per començar a explorar-lo... Doncs no... Més que dedicar-lo als videojocs els organitzadors van treure'ls de l'eqüació i l'únic que hi ha són les inspiracions de la idea de cada documental... I l'exposició també era una llufa... Total no sé a què venia tot això perquè al cap i a la fi tot plegat és una excusa per blanquejar diners que déu sap d'on han tret...
Doncs bé, el nostre grup, format per la Sònia Antorveza, el Paco Ruiz i el Marc Vendrell (o sigui, jo) vam presentar tres propostes de "reinterpretació de videojocs" (un cop més "WTF"??). La que va sortir escollida entre les 5 propostes sel·leccionades va ser la dedicada al videojoc Street Fighter II. També era la que teníem menys clara de dur a terme doncs la nostra idea era aconseguir nens i nenes de guardería i pàrvuls de diferents ètnies que representarien els diferents lluitadors de la saga. Però no teniem gens clar què faríem quan els haguéssim aconseguit tots!!
Llavors un altre factor va entrar en escena. L'única cosa que ens otorgàven la organització del taller eren una càmera, un trípode i un micro, per dur a terme la gravació en una tarda i el muntatge en dues. Molt cutre tot... Dues classes mal donades... Això no era un taller de dues setmanes... era menys que una puta pràctica... (Tots!: "WTF??!!") Això, sumat a un marge de temps molt petit per preparar el documental, va fer que la nostra idea inicial fos inviable.
Així que faltàven com dos dies per a la gravació quan de sobte vam conèixer l'Ab i la seva colla que feien acrobàcies al principi de les rambles, i que estàven disposats a deixar-se gravar i a parlar davant de la càmera. Molt macos. D'això, en termes cinematogràfics se'n diu Last Minute Rescue.
Així doncs, amb l'inestimable ajuda del nostre gran amic, i millor persona, Mantis, vam gravar el documental, vam muntar el documental (amb una noia muntadora que ara mateix no recordo com es deia :S) i ahir, amb un retard de tres mesos respecte la data inicial que ens havíen dit, es va emetre pel canal 33.
La qüestió és que al cap de tot vam quedar contents amb el resultat final. I va ser la peça més aplaudida en la projecció durant la cloenda del DiBa. I això no ho dic jo... bé sí, ho dic jo però és que és veritat...
La nostra peça es titul·la Street Fighters i és un dels cinc documentals de cinc minuts que componen el recull "Vides i jocs". Pels qui no ho vau poguer veure ahir la nit, més enllà de la una de la matinada, us llevàveu d'hora, us feia pal... aquí el podeu veure:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada