dijous, 16 de juny de 2011

A d' acampada

Mirem-ho amb perspectiva

Els aconteixements dels ultims dies em fan reprendre aquest blog que enarbora la bandera pirata i en el seu títol s'hi llegeix opinió crítica i contra-cultura. Doncs bé no em sentiria legitimat si no parlés del que ha passat amb l'anomenat moviment d'indignats, moviment 15M, acampadabcn o com cony li volgueu dir.


Ja de bon principi és difícil de trobar-li un apel·latiu a aquesta massa enorme i informe de gent que aquests dies s'ha unit per queixar-se de la situació econòmico-político-social. Tan espontani ha estat el sorgiment d'aquest crit de queixa que a tothom ha agafat per sorpresa. Els primers sorpresos segurament els propis indignats, seguits de ben a prop pels polítics i els seus mitjans de comunicació generalistes que, sobretot els primers dies, van estar absolutament desorientats sense tenir ni idea de per on anirien els tiros.
I és normal que a una setmana de les eleccions tots els polítics (i els seus mitjans de comunicació) es posin força nerviosos. És com quan organitzes una barbacoa pel diumenge amb els amics i el divendres anuncien que igual diumenge plou... Uns van intentar polititzar l'esdeveniment, fins que algú amb una mica de llums es devia enrecordar de les eleccions del 14M de 2004 i li va dir que millor tanquéssin la boca... Uns altres van intententar, i segueixen intentant, desprestigiar-lo. Que si són una colla de perroflautes pollosos, que si són violents... Però la realitat és que la indignació respecte l'statu quo és tan gran que el grup és molt heterogèni, tot i que hi abunden els joves, primer perquè són els qui tenim més temps lliure (40% d'atur juvenil...), i segon perquè són els únics que ténen collons de dormir durant un mes en tendes de campanya.

Els primers dies podies passejar per la plaça de Catalunya llegint creatives pancartes i veies com aquí i allà sorgien interessantíssimes converses i discussions sobre els problemes i les injustícies que afecten el nostre estimat i insubstituïble sistema econòmic. Joves, mitjana edat i iaios i iaies. Gent parlant amb altra gent de com millorar les coses. Si això no és democràcia, no sé què és.

Vaig fer un video aquells primers dies intentant copçar l'ambient que es respirava a la plaça:


Els antics grecs, que van ser els que van crear la democràcia més o menys com s'entén avui en dia, anàven a la plaça (Àgora, en grec) de les seves ciutats-estat a parlar, discutir i aprendre sobre política, ciència i altres afers de la vida. Així és com van sorgir pensadors com Aristòtil, Socrates o Plató, i així és com van néixer la filosofia i la ciència.
Els grecs tenien una paraula que significava "anar a la plaça a veure què xerren", que per suposat no té traducció al català: "agorazein". Ni al català ni a moltes altres llengües actuals perquè això ja no es fa.
La democràcia, interrompuda des de l'Imperi Romà fins a la Revolució Francesa ha seguit la seva pròpia evolució i ens ha portat a un punt en què el poble ja no és amo de la seva veu i els suposats representants no representen res més enllà que el que dicten els mitjans de comunicació a la opinió pública, mitjans que estàn controlats per grans lobbies de poder (grans empreses, multinacionals, bancs, caixes...), que també financien i estructuren les cúpules dels grans partits polítics. Donguem-nos compte de la trampa en què vivim.

Als pocs dies a la Pl. Catalunya s'havia format una organització del campament sense precedents, s'havien format diferents comisions i, mitjantçant donacions anònimes de gent que simpatitzava amb el moviment, aquest creixia en mitjans, es donàva de menjar a tothom i s'aconseguien equips de so cada cop més potents per a que les assamblees es sentissin fins a l'altra punta de la plaça, ja que els megàfons quedàven escassos, per la ingent quantitat de persones que hi assistien.

Gent de l'àmbit cultural i diferents personalitats han expressat el seu recolzament públic al moviment.



Els polítics, preocupats, només poden tenir una estratègia. Desprestigiar el moviment per a que la opinió pública no se'ls giri en contra. D'altra manera estarien perduts.


En veure que l'ús de la força contra els 200 acampats a la Puerta del Sol del 15 de maig a la nit, només va servir per a propiciar que al dia següent s'hi presentessin 2.000 persones, i al divendres següent 20.000 (noti's la progresió geomètrica), a Pl. Catalunya els polítics havien de buscar excuses per a desallotjar la plaça: netejar-la perquè estava molt bruta, doncs tothom sap que els perroflautes són uns bruts; i la celebració a Canaletes de la final de la Champions que el Barça era a punt de guanyar. Al final no va quedar gens clar quin dels dos motius va ser l'oficial.

Per començar la plaça no era tant bruta com es pintava, sobretot perquè els suposats perroflautes la netejaven diàriament. Tot i així una neteja professional no estava de més.

Maria de la Pau Janer, la diva més maca i amb l'accent més sexy de la cultura catalana, expresava a Els Matins de TV3 el seu recolzament al desallotjament de la plaça, doncs si bé creia que la gent que hi havia acampada esgrimien l'argument de que si la plaça era pública bé hi podien estar, deia que ella també hi havia de poder passejar... Com si els acampats impedissin el trànsit de la gent per la plaça... tot el contrari!! De fet, Maria de la Pau, tant de bo haguéssis vingut a passejar-hi, així haguéssis vist que la plaça no era tan bruta, i haguéssis pogut expressar les teves opinions amb coneixement de causa.

I l'argument de retirar materials perillosos de cara a que els eixelebrats seguidors del Barça els utilitzessin, es podia solucionar per la mateixa organització de l'acampada, tal com es va demostrar a posteriori.
En no sé quin programa de televisió van dir que s'havien de retirar materials perillosos com les varilles de ferro de les carpes o les bombones de butà de la cuina improvitzada de cara a la celebració de la Champions; jo no vaig poguer deixar d' imaginar-me una colla de seguidors del barça picant amb les vares de ferro a la bombona de butà fins que rebentàven tots xD.... va home per favor...
Jo, que vaig assistir a les assemblees els dies anteriors, veia com gent prenia la paraula i parlava del que s'hauria de fer el cap de setmana amb el tema de les cel·lebracions Barça i que inclús es podia aprofitar per netejar la plaça pels serveis de neteja de l'ajuntament. Això els propis acampats!!
El senyor Puig i la colla de polítics responsables del que va passar el divendres 27 de maig, tot el que havien de fer era anar a parlar amb calma amb els acampats i plantejar-los els problemes. Però no, es van presentar a netejar amb noséquants efectius d'antidisturbis, cadascún amb el seu corresponent escut i la seva porra. No sabia que es necessitàven pistoles de bales de goma i un helicòpter de la policia per a netejar la plaça.




Encara em falta veure alguna imatge on es vegi com va ser possible que sortissin 37 suposats mossos d'esquadre ferits... com no fos per colze de tenista...

Jo el màxim que vaig veure era gent llançant flors als policies i aquests responent amb les porres amb tota la ràbia. I després gent assentada al terra rebent cops. I després gent amb fotocòpies on hi posava "No a la violència" van avançar amb les mans aixecades i érem tants que vam fer fora els antidisturbis de la plaça, sense cap tipus de violència per part nostre.

Si voleu saber què penso, l'objectiu d'aquella "neteja" era destruir i confiscar tota la infraestructura que hi havia muntada per minar la moral dels indignats i per recopilar informació que es podia trobar en els disc durs i ordinadors que utilitzàven a l'acampada.
Més tard parlant amb diferents membres de la comissió de comunicació amb qui vaig tenir contacte em van expressar les mateixes sospites, i que s'havien encarregat de fer còpies de seguretat de lo més important la nit anterior, la qual cosa indica la presència d'informació significativa en aquells disc durs, un dels quals per cert, era cedit per un colega meu, que juntament amb un còmic de v de vendetta que tenia a la tenda de campanya no podrà recuperar... doncs resulta que el material confiscat només podia anar a ser recuperat uns dies més tard ¡¡amb la presentació de la factura de compra!! tenint en compte que la majoria de material era cedit... va ser un atracament en tota regla.

Què s'ha aconseguit?

L'acampada ha estat un cop de puny sobre la taula, un "compte polítics que veiem a què jugueu i com ens encabronem hi hauràn ondonadas de ostias aqui eh?"(estic parlant en sentit figurat, doncs el moviment rebutja qualsevol tipus de violència)


Els primers dies van haver-hi ja algunes veus crítiques amb el moviment, incluïts alguns polítics, que deien que només ens queixàvem i no aportàvem solucions.
Quins collons com si en tres dies es pogués solucionar el percal que ens ténen muntat... Com si tanta gent parlant amb megàfons que ni ens sentiem d'una punta a l'altre poguéssim arreglar el món en tres setmanes... com resava una de les moltes pancartes que s'han pogut veure aquests dies: "POLÍTICS. NO HEU ENTÈS RES".
No sóm nosaltres els qui ho hem de solucionar. Us estem dient que sou vosaltres, els nostres suposats representants els qui ho heu de fer millor. És un crit d'atenció dirigit en moltes direccions, però especialment a la classe política!!
Tot i que hi ha hagut assamblees i hi ha hagut propostes i s'han redactat manifests i declaracions d'intencions, és la queixa amb el que ens hem de quedar. Només la queixa ja justifica el moviment i les accions que s'han fet. Si s'aporten propostes i solucions perfecte benvingudes siguin i si els polítics les volen estudiar endavant; però no ens enganyem... el que legitima aquesta concentració és la queixa en sí mateixa.

A més com a conseqüència indirecta o directa de tot això s'ha generat un debat sense precedents al carrer. I no parlo només de a la plaça de Catalunya, parlo de converses als bars entre amics, converses de sobretaula entre familiars, tertúlies a la televisió, a la ràdio... opinions de tot tipus sobre un tema que fins ara mai havia estat tant tractat en profunditat. L'acampada ha esperonat a gent que pensava una serie de coses a dir-les publicament.
Hagués dit en Serrat això en un discurs al ser investit Doctor Honoris Causa per la UPF? Tenint en compte que no venia a cuento... :


Això provocarà que molta gent que no sabia o no es plantejava segons què, ara s'hi pari a pensar, encara que només sigui en un primer moment.
La llavor d'una onada de nous pensaments ha estat sembrada i recorrerà tots els nivells socials, i crec jo que haurà estat fonamental per a aconseguir un canvi extremadament necessari. Quina mena de canvi? No ho sé. Quan succeïrà? tampoc ho sé. El Punset comentava en una de les acampades de no sé on que potser no serà en 10 dies, ni en 10 setmanes... però i d'aquí a mil dies?


Jo personalment penso que ja era hora de que la gent fotés els collons sobre la taula i sortís al carrer encabronada perquè ens hem donat compte que les coses no s'estàn fent bé i no s'està fent tot el que s'hauria de fer per a fer del món un lloc més just, ans tot el contrari.


dilluns, 19 d’octubre de 2009

La grip nova

Ens la colen per on volen

No sé vosaltres, però jo visc en un món on la població és controlada pels mitjans de comunicació, que estàn controlats pels partits polítics, que estàn controlats per les empreses més importants, que estàn controlades per l'afany de beneficis sense límit. Visc en un món en que JFK va ser assassinat víctima d'un cop d'estat encobert en el que encara no s'han demanat explicacions a ningú; en el que l'exèrcit més poderós destrueix escoles amb nens a dins com a danys col·laterals d'il·legals i il·legítimes guerres contra uns suposats aliats d'un suposat terrorisme internacional; en el que un ex-membre de la CIA, fill d'una de les famílies més influents al món i a EEUU, des d'una cova al putu cul del món, va organitzar un atac perpetrat per setze persones contra el centre neuràlgic de l'economia (World Trade Center, NY) i el de l'exèrcit més avançat del món (Pentàgon, Washington D.C.), amb 4 avions, segrestats simultàniament i deixant enrere les defènses aèrees de la nació més poderosa del món (Yeah... right); visc en un món en què els responsables d'una de les mentides i d'un dels intents més lamentables i "rastreros" de manipul·lació informativa, les hores posteriors a l'11M de 2004, segueixen lliures i no se'ls han demanat responsabilitats.


& now, listen to the noon (i ara, escolteu a la monja):

dimecres, 30 de setembre de 2009

Occident i capitalisme

Re-edició + zeitgeist movement

"
Quan naixem i creixem, la teva família i els teus professors t'eduquen amb les idees i les normes que durant segles, en la societat, hem anat heredant i fent evolucionar.
Però, i si aquesta evolució de les idees, de les concepcions que assimilem en el nostre procés d'aprenentatge, i que determinen els nostres valors i creènces més íntims, depengués d' errors de raonament, i de lògiques que no depènen necessàriament de la búsqueda d'un bé comú per a la majoria de membres d'aquesta societat?I si la nostra manera d'entendre el món es veiés embrutada per aquests errors sorgits de la llògica de persones egoístes, interesades, o directament malsanes, ments psicòpates sense capacitat d'empatitzar amb la resta d'éssers vius i el seu patiment?
I si la capacitat que tenim de buscar la felicitat, i de fer feliç els altres, estigués distorsionada pel que ens han dit que hem de creure i hem cregut des d'abans de tenir ni tan sols ús de raó?
Si fos així, com seria el món en el que vivim?
Potser des de les esferes més altes de poder es vendria un model de vida únic, basat en un esquema molt poc flexible.
Potser generacions enrere la gent que ostentava el poder es va donar compte de que la millor forma de tenir el poble controlat, era fent servir una sèrie de mecanismes basats en la por i en la desinformació. Introduïts des de la infància per a que cap altre raonament que no fos el seu pogués emergir del conjunt social.

Dedicaries la teva vida a estudiar, per més tard dedicar la teva vida a treballar, per tenir just el mínim de diners necessaris per a formar una família, per tenir fills que posteriorment heredaríen de tú aquestes mateixes idees, mentres els que aconseguissin arribar al poder en rebrien els beneficis.
Potser treballariem per empreses per les quals l'única importància seria treure més partit de la resta del món, augmentar el capital, en comptes de lluitar pels interessos dels seus clients, o per millorar la vida de la gent.

Potser treballaries tota la vida per aquestes empreses, i sense ser-ne conscient, arribant més amunt o més avall en l'escala de poder de l'empresa, des del president, fins al treballador, estaries enfocant la teva energia, dedicant la teva vida a aquests objectius poc pràctics pel devenir de la resta de la humanitat.
I com podrien fer les empreses que els treballadors féssin això tant estúpid? Doncs fent que no se'n donguéssin compte, mantenint-los ocupats intentant sobreviure amb lo poc que els paguen, fent-els-hi creure que han de comprar coses que no necessitarien mai.

I dedicaries tantes hores del teu temps a fer això, que no tindries temps ni de parar-te a reflexionar, i només tindries ganes d'evadirte davant la televisió durant el teu poc temps lliure.

Aquestes empreses aprofitarien també aquesta situació i farien servir la publicitat per a enganyar-nos a tots sobre les seves verdaderes intencions, i per vendre'ns tot el que en realitat no necessitem.
D'aquesta manera tots acabaríem sent còpies d'un disseny de persona que fa que es mantingui aquest model. I les nostres famílies acabaríen sent còpies d'un disseny de família que és la base sobre la que es sustenta el sistema. Generacions rere generacions, pels segles dels segles.

Si fos així, els membres de la societat seríem esclaus, i les nostres vides, les de centenars de milers de milions de persones, estarien enfocades cap a un objectiu molt concret i específic.

La brutal quantitat d'energia que una persona desplega durant tota la seva vida, no estaria enfocada a la auto-realització personal, o al bé de tota la societat, sino a perpetuar un model que beneficia a uns quants i esclavitza a tota la resta.
Llavors arribem a certa edat i resulta que estem deprimits i ens preguntem per què no podem dormir per les nits, i hem de dormir a base de pastilles.

Ens haurien robat fins i tot el dret natural a dormir tranquils.

Us imagineu que el món fos així?






Los seres humanos ya no nacemos, se nos cultiva.
Matrix
"


P.D.- Aquest és un text que vaig escriure fa mesos. L'altre dia vaig veure un documental que em va deixar força impressionat i que parla d'aquests temes: zeitgeist addendum. I al tornar a llegir el text que havia escrit, em va fer gràcia veure el que ténen en comú.



És la segona part del primer zeitgeist que per cert encara no he vist.
Us recomano encaridament que el veieu, no per a convènce-us de res, sino per reflexionar una mica sobre si el que veureu és només conspiparanoia, o si el cor us diu que el món que retrata és força ajustat a la realitat.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Street Fighters al 33

I no parlo del videojoc... ni de les pelis de merda...

El maig passat es va dur a terme en el sí del Digital Film Festival de Barcelona DiBa 2009 (o com cony es digui, m'és igual), un taller de documentals per a estudiants i professionals dels audiovisuals. L'organització demanava la presentació dels projectes i d'entre tots, se n'escollirien 5. La premisa era la reinterpretació d'un videojoc en forma de documental. Com? Tal com sona, a que no s'entén? I l'exemple que posàven encara deixaba les coses menys clares: "p.e.- una reinterpretació del videojoc Pac-Man: un lladre perseguit per uns policies al laberint de la Boquería". WTF?? (What The Fuck??)

Es veu que un dels organitzadors del festival, Caja Madrid, feia una exposició sobre videojocs anomenada vida extra i van decidir dedicar el taller als videojocs. Però el que
van fer és fer servir els videojocs com a excusa per parlar d'una altra cosa. És a dir, no podies fer un documental sobre videojocs, però sí de qualsevol altre tema. Cony, si dediques algo als videojocs, dedica'ls-hi en serio que dónen prou de sí i comencen a ser un art prou madur com per començar a explorar-lo... Doncs no... Més que dedicar-lo als videojocs els organitzadors van treure'ls de l'eqüació i l'únic que hi ha són les inspiracions de la idea de cada documental... I l'exposició també era una llufa... Total no sé a què venia tot això perquè al cap i a la fi tot plegat és una excusa per blanquejar diners que déu sap d'on han tret...

Doncs bé, el nostre grup, format per la Sònia Antorveza, el Paco Ruiz i el Marc Vendrell (o sigui, jo) vam presentar tres propostes de "reinterpretació de videojocs" (un cop més "WTF"??). La que va sortir escollida entre les 5 propostes sel·leccionades va ser la dedicada al videojoc Street Fighter II. També era la que teníem menys clara de dur a terme doncs la nostra idea era aconseguir nens i nenes de guardería i pàrvuls de diferents ètnies que representarien els diferents lluitadors de la saga. Però no teniem gens clar què faríem quan els haguéssim aconseguit tots!!

Llavors un altre factor va entrar en escena. L'única cosa que ens otorgàven la organització del taller eren una càmera, un trípode i un micro, per dur a terme la gravació en una tarda i el muntatge en dues. Molt cutre tot... Dues classes mal donades... Això no era un taller de dues setmanes... era menys que una puta pràctica... (Tots!: "WTF??!!") Això, sumat a un marge de temps molt petit per preparar el documental, va fer que la nostra idea inicial fos inviable.

Així que faltàven com dos dies per a la gravació quan de sobte vam conèixer l'Ab i la seva colla que feien acrobàcies al principi de les rambles, i que estàven disposats a deixar-se gravar i a parlar davant de la càmera. Molt macos. D'això, en termes cinematogràfics se'n diu Last Minute Rescue.

Així doncs, amb l'inestimable ajuda del nostre gran amic, i millor persona, Mantis, vam gravar el documental, vam muntar el documental (amb una noia muntadora que ara mateix no recordo com es deia :S) i ahir, amb un retard de tres mesos respecte la data inicial que ens havíen dit, es va emetre pel canal 33.

La qüestió és que al cap de tot vam quedar contents amb el resultat final. I va ser la peça més aplaudida en la projecció durant la cloenda del DiBa. I això no ho dic jo... bé sí, ho dic jo però és que és veritat...

La nostra peça es titul·la Street Fighters i és un dels cinc documentals de cinc minuts que componen el recull "Vides i jocs". Pels qui no ho vau poguer veure ahir la nit, més enllà de la una de la matinada, us llevàveu d'hora, us feia pal... aquí el podeu veure:




divendres, 28 d’agost de 2009

Renfe. capítol II

Flora i fauna

Continuu amb els capítols en què analitzo en profunditat els avantatges i, sobretot, desavantatges de dependre d'un sistema ferroviari com és la Renfe, tot posant al descobert l'essència que amaga un viatge en tren gestionat per aquesta companyia nacional.

Avui però, més que parlar de la línia en sí parlarem del concepte de vagó i especialment de la gent que conté a dins.

Només pujar a un vagó i amb el primer cop d'ull, ja pots treure vàries conclusions sobre la naturalesa humana o, almenys, la naturalesa de la gent en la nostra societat. El que es veu en un vagó quan hi puges és que els usuaris es distribueixen per l'espai d'una manera característica. Com més lluny uns dels altres, millor. Quan algú puja al vagó, hom el pot veure rebuscant amb la mirada d'una punta a una altra a veure si hi ha algún compartiment de quatre seients on no hi hagi ningú. Això fa que la gent es distribueixi pel vagó homogèniament: si hi ha tres persones, una estarà en un extrem, l'altre a l'altre i el tercer al mig; si n'hi ha 6, es col·locaran al llarg del vagó a la mateixa distància uns dels altres.

Aquest comportament d'individualisme i aïllament davant dels desconeguts és una cosa que augmenta amb el temps. Tots ens haurem trobat amb algún senyor o senyora grans que de sobte i sense cap mena de desencadenant han començat una conversa amb vosaltres, a vegades amb l'excusa més petita o amb el tema més banal per a parlar-vos. Per no ser grollers, continueu la conversa, evidentment, però no sense un percentatge més o menys gran de sorpresa. I mentres penseu una frase per a matar el tema d'una manera o altra i poder continuar llegint Ángeles y Demonios o seguir escoltant música us pregunteu com era el món quan aquesta senyora o senyor eren joves, quan no hi havíen mp3 ni mòbil i les converses entre desconeguts brollaven pels transports públics de forma natural.

No és extrany però aquest comportament en les persones a aquestes alçades, i menys segons a quines hores i veient el tipus de gent que utilitza l'econòmic i net transport públic ferroviari estatal. Segurament els nostres avis i àvies no es van haver d'enfrontar amb el llistat d'espècies d'usuaris que exposo a continuació:

-El mofeta: es caracteritza per despendre un fort ferum a suor de més de 5 dies. Normalment de gènere mascle, aquesta espècie no és reconeixible a simple vista. La resta d'ocupants del vagó no saben qui és, però saben que hi és. L'única manera de capturar-lo és anar-se movent pel vagó, observant els canvis d'intensitat de la olor. Un cop determinat el punt de màxima ferum (anomenat col·loquialment "peste alta"), la persona més pròxima a aquest punt serà la mofeta. Aquest individu es pot catalogar en altres subespècies segons la part del cos que es considera com a orígen principal de la pudor (peus, aixelles...).

-Els monos: aquesta espècie viatja sempre en grup. Són reconeixibles per la seva tendra edat, tall de cabell rapat o similar i robes ajustades estil techno. El comportament dels monos és molt identificable: mai seuen, competeixen a veure qui riu més fort, qui crida més fort i qui es pega més fort entre ells per a determinar qui de tots és el menys intel·ligent. També són propensos a penjar-se de la barra horitzontal i realitzar acrobàcies i salts. La perillositat de l'espècie és directament proporcional a la quantitat d'individus que conformen el grup, quedant reduïda a zero quan trobem un individu perdut que s'ha despenjat de la resta.

-Les txonis: les txonis són un grup d'entre tres i 800.000 femelles d'edats compreses entre els 12 i els 17 anys. Són capaces de cridar en freqüències molt agudes i superar els 100.000 milions de decibels. Els crits més reconeixibles són "¡Joder Yenii!", "¡Para tía!" i "¡Aah! Qué putaa!". Tot i que mai se separen més de 1 metre i mig entre elles i sempre van agafades del braç, quan es comuniquen se les pot sentir des de l'altre punta del convoy. I no parlo dels convois simples, de tres vagons, sinó dels dobles. Una altra característica d'aquesta espècie són les corregudes, aparentment sense sentit, de vagó a vagó mentres xisclen i s'empenyen. Hi ha teories que expliquen que el seu comportament extrany i inexplicable serveix per atreure grups de monos.

-Les gallines: són grups reduïts de 4 o 5 femelles d'edat avançada que es col·loquen totes juntes en compartiments de 4 seients. La seva característica principal és que no poden callar ni un sol segon i expliquen i expliquen la seva vida i les seves misèries i la vida i misèries dels seus familiars pròxims i llunyants amb un nivell de veu força elevat i totes de forma simultània. Normalment viatgen en hores punta per a què el màxim de gent possible s'assabenti de les seves aventures. Si es col·loquen prou a prop teu, són capaces d'anul·lar el so dels auriculars de l'mp3 que portes a les orelles.

-Les rumanes: són femelles que han migrat des d'altres terres i destaquen per demanar diners amb una cría en braços, una agradable cantarella i acabar totes les frases amb la paraula"...porfavor". Si les pots veure abans d'agafar el tren quan encara están en grup veurás tractar els nens que porten en braços a hòsties i passar-se'ls entre elles com qui intercanvia els cromos d'un tigretón. Pel fet de que totes són iguals i parlen exactament de la mateixa manera, les últimes teoríes apunten a que en realitat són robots manufacturats en una cadena de muntatge amb una gravació pre-enregistrada i els nens, en realitat, són nines Nenuco, la qual cosa explica que els tractin com a joguines.

-El DiJei: els dijeis són individus amants de la música i equipats amb telèfons mòvils amb capacitat per reproduir mp3. Els dijeis no han descobert els auriculars i els agrada gaudir de la música "sense cables". Per aquest motiu escolten la música directament dels lamentables altaveus del seu telèfon mòvil de 20€ amb 60€ per trucades. Però a ells no els importa la qualitat del so perquè el supleixen amb un volum ben alt. Els científics no han sabut explicar el perquè dels seus gustos musicals ni perquè consideren adequat compartir-lo amb la resta d'éssers vius. Segons la música que escolten, es poden catalogar en dos grups: tecno-hardcore, i reaggeton.

-Els fumadors: són una espècie viciosa entregada al tabac que no són capaços d'esperar 20 minuts a fumar quan arribin a l'estació on van i han de fer-ho a l'espai entre vagó i vagó. Això no seria un problema si no fós perquè quan canvies de vagó i et trobes amb aquests individus amb el fum acumulat, la roba t'agafa més pudor a tabac que si haguéssis passat una nit a una taberna irlandesa i després haguéssis anat de festa a una discoteca de Barcelona ciutat, que ténen els sostres a metro 60 del terra.

-Els de botellón: són un grup similar al dels fumadors però en comptes de tabac, han de muntar-se una festa d'alcohol al vagó, ja que no poden esperar a fer-ho en arribar a Sabadell abans d'entrar a Zona Hermètica...

-Els dejensalir: són una espècie que té un gran nombre de població. Habiten a les estacions i s'identifiquen per col·locar-se davant les portes del vagó quan s'obren per a entrar-hi, impedint que la gent que vol sortir ho pugui fer. Les motivacions d'aquests individus són aconseguir el millor lloc o simplement entrar els primers al vagó per a reafirmar la seva superioritat davant la resta. Hi ha diferents maneres d'enfrontar-se a aquesta espècie i poder sortir del vagó a l'estació que més s'escaigui al nostre destí: 1. Cridar "¡¡¡dejen salir!!!" just abans de sortir del vagó amb totes les nostres forces i mirar-los directament als ulls amb cara de mala llet; 2. Saltar des del vagó a l'andana sobre els seus caps a l'estil concert de rock; 3. Moure la cama endavant i enrera amb moviments constants però enèrgics, amb la sola de la sabata per davant i intentant col·locar-la a sobre de les cares dels dejensalir. De seguida veurem que s'obre un caminet entre la gent pel qual podrem escapar.



Aquest estudi ha estat realitzat durant anys d'investigació i molts experiments en els quals no s'ha danyat de forma directa o indirecta a cap animal ni vegetal.

Totes aquestes espècies i moltes d'altres que encara estan per catalogar conformen el ric ecosistema que podem trobar en el nostre mitjà de transport preferit. No us faci cap recança de comentar quina és l'espècie que més us ha agradat, o de quina us en sentiu membres.

Però pel final m'he deixat l'espècie que més detesto de totes les que poblen aquest món: els que no tanquen la porta del vagó quan passen d'un a l'altre. I és que, analitzant aquests individus i la seva forma d'actuar durant anys, no sóc capaç d'explicar la maldat que inunda els seus cors. Aquestes persones obren la porta del vagó per passar i la deixen oberta darrera seu, esperant que es tanqui màgicament o simplement no esperant res, i deixant-la oberta simplement pel plaer de molestar els ocupants d'aquell vagó amb l'intens i molest soroll de les rodes de ferro rodant i fregant els rails de les vies de tren. Són gent que no és capaç d'empatitzar amb el patiment dels altres, psicòpates que només pensen en el seu benestar i no gastaran la seva preciosa energia en tancar la porta només per a que la resta d'ocupants del vagó estiguin més còmodes. Tanta por em fan aquests psicòpates que mai he estat capaç de crida'ls-hi l'atenció ni di'ls-hi res per a que tanquin la porta. Sincerament, no sé què passarà en aquest món amb gent sense cor ni escrúpols com ells campant lliures i sense ningú que els pari els peus... No sé pas què passarà ni què podem fer...

dilluns, 6 d’abril de 2009

Cinema i premis II

Contraplano 09


Els tres últims caps de setmana han estat força intensos des d'un punt de vista cineastic. Fa dos setmanes el festival metropol'his de l'hospitalet, la setmana passada l'estrena d' "una ventana al futuro", i aquest últim cap de setmana, vaig ser convidat al festival de curt-metratges de Segòvia.

Vaig assistir-hi com a representant de l'equip tècnic de Runners, de Marc Reixach, que jo mateix vaig muntar.


Aquesta és la invitació que vaig rebre de l'organització del festival. Per si no ho podeu llegir posa: "Me llamo "Crisis", me van a comer". Ens convidàven a mi i a un acompanyant a dinar cochinillo, típic de Segòvia, a sopar abans de la gala d'entrega de premis, i a una nit d'hotel a Segòvia. Després de pensar-nos-ho un moment, però molt petit, la Sònia, que és la meva noia, i jo vam decidir aprofitar aquesta oportunitat d'entrar en l'ambient dels festivals cinematogràfics i de conèixer Segòvia.

L'organització del festival eren una colla de catxondos, i l'ambient familiar i de bon rotllo va regnar durant els dos dies que vam passar a Segòvia entre els membres de l'organització i els curt-metratgistes i actors convidats.

A la pregunta que vam fer quan vem arribar "Váis a proyectar los cortos seleccionados en la gala?" la resposta va ser "No, qué va, eso es para los festivales serios, esta noche es para estar de fiesta y emborracharnos". Ahá.

El nostre curt, Runners, i jo mateix vam ser premiats amb el galardó al millor muntatge , la qual cosa m'omple d'un orgull enorme, però no pas de calers, doncs no hi havia dotació econòmica pels premis a les especialitats (Només pel millor curt i tal). L'escena fou divertida perquè just abans de que m'anunciéssin guanyador estava discutint amb un noi, que organitza el festival Cryptshow aquí a Catalunya pel mes de juliol, sobre quin va ser el primer àlbum editat per Metallica. Ell deia que era el Ride the lightning i jo defenia que el Kill'em all. La discussió va arribar prou lluny com per jugar-nos una cervesa. Quan vaig pujar a recollir el premi, a part d'agrair a l'organització i al jurat i tota la pesca, vaig preguntar a l'audiència que quin era el primer àlbum de Metallica, i les veus del públic em va nominar doble guanyador, de l'aposta i del premi. Ple d'orgull em vaig asentar amb el meu premi i la meva cervesa gratis fins que la gal·la va acabar.