dimarts, 4 de novembre de 2008

MAMMA MÍA! El musical / La pel·lícula

Abans que res, he de confessar una cosa: m'agraden els musicals. Sí sí, m'agraden els musicals... d'una forma heterosexual, és clar... M'agraden fins a tal punt que penso que la vida hauría de ser un musical, i la gent hauría d'expresar les seves emocions cantant. Al cap i a la fi, cantar és una bona manera d'expresar-se: cantes quan estàs molt content, cantes per fer-te passar la por, cantes a la dutxa... El món seria un lloc molt més agradable si en comptes de queixar-nos cridant, ens queixéssim cantant; si cantéssim a coro per anar a treballar (com deia el Rubianes); si cantéssim les nostres penes i els nostres problemes, en comptes de ser uns reprimits dels collons... Després tothom amb Prozac, antidepresius, pastilles per dormir... otro gallo cantaría si cantéssim (valgui la redundància).

A què ve plantar-vos al cervell aquesta imatge de gent vivint les seves vides empalmant cançons d'amor i coreografies? Doncs que l'altre dia, la meva bona amiga Bea, tenía dues entrades de més per al musical Mamma Mía! que s'està representant a Barcelona i me les va regalar a mí i a un acompanyant el nom del qual no vull dir perquè em provoca malestar (bueno va: el Monchi).
Ja he dit que m'agraden els musicals, i també m'entusiasmen les cançons d'ABBA, de fet ja havia anat a veure la pel·lícula, i no em deixaria perdre aquesta oportunitat (essencialment perquè era gratis, sinó s'han de pagar 50 €... No els he tingut mai jo 50€!!).

Ultimament hi ha una tendència agradable a regalar-me entrades de teatre (i que duri) i això d'anar a veure espectacles en els que no hi intervé una pantalla blanca que reflecteix persones que en realitat no són allà m'ha fet reflexionar sobre que el teatre, durant molts més segles que el cinema, ha estat l'entreteniment per exel·lència de la humanitat. Ja des dels clàssics grecs, passant pels grans dramaturgs com Shakespeare, el teatre reunia sota el mateix sostre a tot tipus de gent de diferents classes, els reis es mesclàven amb els pobres per a veure l'èxit teatral de la temporada... I així és una mica com em vaig sentir jo a tercera fila del BTM (Barcelona Teatre Musical), de fet, dues files més enrere hi havia assentats l'infanta Mª Cristina i l'Urdangarín, amb la seva prole.

La trama del musical està molt ben portada i les cançons d'Abba hi encaixen perfectament. Si alguna cosa podria ser negativa és precisament que tot fos una excusa per a plantar les cançons d'abba l'una darrera l'altra sense sentit, però la trama se les arregla prou bé i aquesta i els personatjes ténen suficient entitat pròpia com per fer-nos oblidar que, efectivament, tot és una excusa per plantar-nos les cançons d'abba una rera l'altra a la cara. Els intèrprets de la versió espanyola, encapçalats per la Nina mereixen una menció especial, sobretot m'agradaria destacar la Roser Batalla, que fa el paper de Rosie, la amiga feminista de la Nina, i la Georgina Llauradó, que el dia que vaig anar jo feia de Sophie, la protagonista, substituïnt a l'actriu principal. A més l'acor que fa de novio de la Sophie és en Joan Vázquez, que anava amb mi al batxillerat al St.Antoni, tot i que em sembla que mai vam arribar a parlar, jo el coneixia com a Pete Sampras... Tots els intèrprets canten molt i molt bé, en directe superen de molt als de la versió cinematogràfica.

Menció especial també a l'escenografía. Els canvis d'escena i alguns escenaris resulten força espectaculars.

Fa molta gràcia també el fet que l'orquestra toca en directe al peu de l'escenari, i pots veure al conductor i als músics tocant les cançons. I s'ho passàven bé els putes, perquè no paràven d'intercanviar riures i mirades de complicitat... O això o eren tots gayers...

El musical és tot el que es podria esperar d'ell, és divertit i acaba en una festa amb tothom ballant al teatre... Amb la qual cosa compleix perfectament el seu propòsit.


I ara parlem de la pel·lícula. La pel·lícula, dirigida per una dona que un dia va anar a veure el musical i li devia agradar, la divideixo en dues parts ben diferenciades.

La primera, en la que trama, presentació dels personatges i els números musicals formen un tot conjuntat i equilibrat. Aquesta part és millor en cinema que en teatre. De fet mentres la veia pensava que era la millor puta peli que havia vist. El llenguatge cinematogràfic ens permet acostar-nos als personatges i a les cançons com seria impossible de fer en el teatre, i tot guanya: especialment les interpretacions i els petits detalls d'acuació dels protagonistes, encapçalats per una sempre perfecta Meryl Streep. A ella li és igual lo que li fotin davant... fot-li fot-li que jo ho actúo...

Malauradament,els avantatges que un bon muntatge i la narrativa cinematogràfica ofereixen, se'n van a norris (chucknorris) a partir de cert moment de la pel·lícula en el que la direcció perd el nord i tot es converteix en una trama sense sentit i en una voràgine de cançons d'Abba que no vénen al cas.
La trama és la mateixa que en el musical, i les cançons són pràcticament les mateixes i en el mateix ordre, sí. Però si algo té el cinema és que dóna a l'espectador una dòsis extra-forta de realitat que en el teatre no hi és, i el que pot funcionar sobre un escenari, s'hauria d'haver tractat amb més compte en l'adaptació cinematogràfica, on l'espectador es posa directament dins del món representat en la realitat fílmica i on es veu el plumero a les accions i decisions dels protagonistes si no ténen una sòlida base narrativa.

Conclusió final: aneu al cine, que val 10 vegades menys...

1 comentari:

  1. jo sempre seré de Grease!!!!

    però como no sólo de musicales vive el hombre, et paso el link del nou malo malísimo del nou Street Fighter IV que sortira el winter que vé.

    http://www.capcomeuro-press.com/artwork/na-1-20081107081431/faf49d46920a36c9/Seth_gameplay_7_November_2008.wmv

    david.

    ResponElimina