Adaptacions
Trailer 2 de wathcmen
Aquest març s'estrena l'adaptació d'un dels còmics més importants de la història d'aquesta forma d'expressió artística. Va ser escrit a la dècada dels 80 per Alan Moore (creador també d'altres obres adaptades al cinema, algunes amb poca fortuna per cert, com League of the extraordinary gentlemen, From Hell, V de Vendetta) i dibuixat per Dave Gibbons, i se'l considera un còmic revolucionari, que experimenta amb el llenguatge d'aquest 8è art (el més proper al cinema), i és l'exponent més gran d'una espècie de post-modernisme narratiu en el món dels còmics.
L'adaptació cinematogràfica corre a càrrec de Zack Snyder, que ja va adaptar una altra obra magna del còmic, 300, escrit per Frank Miller (El regreso del caballero oscuro, Sin City), amb una capacitat visual molt potent i un marcat respecte per la obra original.
I és precisament aquest punt el que em dóna més confiança de cara a la qualitat de l'adaptació. La manera de traspassar una història des d'un art cap al cinema, està sempre subjecte a canvis. No es pot traspassar una novel·la a la seva adaptació fílmica igual que ha estat escrita, ja que literatura i cinema són dos arts diferents i utilitzen recursos narratius diferents, per la qual cosa els canvis són inevitables, per a que el resultat final que rep l'espectador sigui el més fidel possible a l'essència de les emocions i els missatges que feia arribar la novel·la.
Ara bé, per què mai o poquíssimes vegades una pel·lícula és tant bona com la novel·la que adapta? Doncs, al marge de consideracions subjectives i el fet de que l'experiència de viure la realitat fictícia que proposa una novel·la és del tot personal, i llavors en veure la peli passem pel filtre narratiu i visual que ens proposa el responsable de l'adaptació: director/guionista, i això no acostuma a agradar... També entra en joc que l'adaptador de la novel·la, ha de manejar tant bé el llenguatge narratiu cinematogràfic com l'escriptor domina el llenguatge literari. I això, desafortunadament, passa poques vegades. (Kubrick us saluda)
De fet moltes vegades el director/guionista de l'adaptació és tant condemnadament poc hàbil, que a més de no ser capaç de traspassar l'essència a la pantalla, se n'allunya descaradament, injustificadament, o a vegades amb motius comercials i no narratius.
P.e.:
Jo he edificat la meva vida, el meu caràcter, i les meves creences sobre aquesta sèrie, per tant no faré comentaris sobre això que acabeu de veure.
Sé que veuré la pel·lícula, no sé si aniré a veure-la al cinema, perquè entro en conflicte amb el més profund del meu ésser de pensar en donar diners als creadors i distribuidors d'això, però tard o d'hora l'acabaré veient; i per la meva salut emocional, faré veure que estic veient una peli d'acció convencional que recorda vagament a bola de drac, i no una adaptació d'aquesta. Jo de vosaltres, faria el mateix.
La fidelitat i el respecte per l'obra original ho són tot per a fer-ne una bona adaptació. I si no que li ho preguntin al Peter Jackson, que va dedicar un tou d'anys de la seva vida en adaptar i filmar el que hagués pogut ser el desastre més gran de les adaptacions cinematogràfiques, El Senyor dels Anells. I tot i alguna que altre relliscada en més d'un moment de la trilogia, se'n va sortir notablement.
dimarts, 23 de desembre del 2008
dilluns, 22 de desembre del 2008
Wii music
Caça de bruixes
És curiós el que ha passat amb aquest videojoc.
La crítica del sector l'ha destruït internacionalment, i la gent el veu com un producte infantil, sense sentit, i del que s'ha de fugir com d'un gos zombie (¿?). Resulta que la gent el critica brutalment sense saber-ne res, sense entrendre'n la mecànica, i sobretot, sense haver-lo provat.
Això em porta a la reflexió de la setmana. És possible que la gent critiqui algo sense tenir ni puta idea de què parla. La resposta és, evidentment sí. Em pregunto quantes vegades, preguntant per cert producte, per cert grup de música o per certa pel·lícula, la penya ha començat a dir-me que era una merda, que no ho provés, sense tenir ni puta idea de què parlava. Pregunteu-vos doncs a vosaltres mateixos quantes vegades us haureu allunyat d'un producte, de la naturalesa que fos, per opinions i comentaris de gent que en realitat no sabia què cony deia. Potser us esteu perdent la vostra peli favorita, o el vostre music predilecte, o el vostre videojoc preferit. No ho sabrem mai.
Això no és el que m'ha passat a mí amb aquest videojoc. Perquè sudant de l'opinió generalitzada, i de crítiques de revistes suposadament series que n'han publicat reviews malintencionats, i fent cas a uns pocs petats que comentàven pels fòrums que el joc musical en qüestió és la polla, em vaig animar a aconseguir-ne una còpia. I no podria estar més content.
El joc, a diferència de la resta de jocs musicals, els màxims exponents dels quals són el guitar hero i el sing star, que el que plantegen és fer-te fer una còpia exacte de la cançó en qüestió, et proposa fer precisament el contrari. Que facis les teves pròpies versions de les cançons.
El seu creador, Shigeru Miyamoto el defineix com un motor d'arranjaments. No sé a què ve tant de plantejar-se la qualitat d'aquest joc, quan el seu creador és qui va crear els jocs del Mario, el Zelda, i és possiblement la persona que més ha aportat per als avenços i l'evolució dels videojocs en tota la seva història. Alguna cosa decent en deu sortir del seu cap. Doncs resulta que la crítica internacional ha fet servir el videojoc de cap de turc per la falta de llançaments de la consola Wii de cara a aquestes festes de nadal. Però en té la culpa el joc? Jo diria que no... en fi... Que les pàgines web més series i respectables caiguin en aquesta falta d'objectivitat i aquesta mostra d'amarillisme em fa desitjar que caigui una bomba H i se'ns emporti a tots a la merda. No et pots fiar de res ni ningú en aquesta època de publicitat enganyosa, mentides i televisions pagant milions a políticas corruptes, lladres i delinqüents dels collons.
Bé doncs com deia el joc et proposa fer la teva pròpia versió dels temes que porta. Triant els instruments que hi intervénen entre més de 60 diferents, triant el tempo, i interpretant la cançó a la teva manera, deixante portar per la inspiració. Aquí no importa fer la nota dins de la mil·lèsima de temps determinada, sinó fer-la de forma harmònica amb el conjunt.
És difícil d'explicar, però per a que ho entengueu, el guitar hero, sing star, etc... és com calcar una cançó, amb paper vegetal, sense sortir-te de les línies del dibuix original. En canvi el Wii Music és com fer-ne una còpia a mà alçada, permetent-nos deformar i afegir detalls sorgits directament de la nostra pròpia creativitat. I això no té preu.
És important no plantar-te davant del joc sense haver fet el tutorial inicial, pq és on t'explica la mecànica del joc i les seves possibilitats. Però un cop superades les primeres hores de joc, el repte per aconseguir versions ambicioses i, si esteu acompanyats, la partida de cul que us podeu fer tocant en grup, són impagables.
A més, la possibilitat d'utilitzar al joc els miis que es curra la penya i que et pots descarregar a la consola, fa que puguis crear grups de somni, com Jack Bauer tocant amb Bjork, Jackie Chan i el Dr.Zoiberg, o un duet entre Michael Jackson i Alf.
El joc et permet fer versions d'una cançó tant diferents com aquestes:
Evidentment el joc tb té errors que fan que no sigui millor. Alguns instruments, com la guitarra elèctrica no sonen prou bé; el nombre de cançons (50), podria ser més ampli i, tot i que cada cançó pot donar lloc a un nombre infinit de versions, tanta cançó tradicional fa cagar... "Desde Santurce a Bilbao" pots tocar en el putu joc... en detriment de més cançons de música clàssica o pop del s.XX... Quan penso en un Wii music amb cançons de pel·lícules i de videojocs, com les ja incorporades Carros de foc o F-zero, se'm fa la tita aigua...
I fins aquí la meva review. I recordeu, no feu cas mai de ningú... MAI
És curiós el que ha passat amb aquest videojoc.
La crítica del sector l'ha destruït internacionalment, i la gent el veu com un producte infantil, sense sentit, i del que s'ha de fugir com d'un gos zombie (¿?). Resulta que la gent el critica brutalment sense saber-ne res, sense entrendre'n la mecànica, i sobretot, sense haver-lo provat.
Això em porta a la reflexió de la setmana. És possible que la gent critiqui algo sense tenir ni puta idea de què parla. La resposta és, evidentment sí. Em pregunto quantes vegades, preguntant per cert producte, per cert grup de música o per certa pel·lícula, la penya ha començat a dir-me que era una merda, que no ho provés, sense tenir ni puta idea de què parlava. Pregunteu-vos doncs a vosaltres mateixos quantes vegades us haureu allunyat d'un producte, de la naturalesa que fos, per opinions i comentaris de gent que en realitat no sabia què cony deia. Potser us esteu perdent la vostra peli favorita, o el vostre music predilecte, o el vostre videojoc preferit. No ho sabrem mai.
Això no és el que m'ha passat a mí amb aquest videojoc. Perquè sudant de l'opinió generalitzada, i de crítiques de revistes suposadament series que n'han publicat reviews malintencionats, i fent cas a uns pocs petats que comentàven pels fòrums que el joc musical en qüestió és la polla, em vaig animar a aconseguir-ne una còpia. I no podria estar més content.
El joc, a diferència de la resta de jocs musicals, els màxims exponents dels quals són el guitar hero i el sing star, que el que plantegen és fer-te fer una còpia exacte de la cançó en qüestió, et proposa fer precisament el contrari. Que facis les teves pròpies versions de les cançons.
El seu creador, Shigeru Miyamoto el defineix com un motor d'arranjaments. No sé a què ve tant de plantejar-se la qualitat d'aquest joc, quan el seu creador és qui va crear els jocs del Mario, el Zelda, i és possiblement la persona que més ha aportat per als avenços i l'evolució dels videojocs en tota la seva història. Alguna cosa decent en deu sortir del seu cap. Doncs resulta que la crítica internacional ha fet servir el videojoc de cap de turc per la falta de llançaments de la consola Wii de cara a aquestes festes de nadal. Però en té la culpa el joc? Jo diria que no... en fi... Que les pàgines web més series i respectables caiguin en aquesta falta d'objectivitat i aquesta mostra d'amarillisme em fa desitjar que caigui una bomba H i se'ns emporti a tots a la merda. No et pots fiar de res ni ningú en aquesta època de publicitat enganyosa, mentides i televisions pagant milions a políticas corruptes, lladres i delinqüents dels collons.
Bé doncs com deia el joc et proposa fer la teva pròpia versió dels temes que porta. Triant els instruments que hi intervénen entre més de 60 diferents, triant el tempo, i interpretant la cançó a la teva manera, deixante portar per la inspiració. Aquí no importa fer la nota dins de la mil·lèsima de temps determinada, sinó fer-la de forma harmònica amb el conjunt.
És difícil d'explicar, però per a que ho entengueu, el guitar hero, sing star, etc... és com calcar una cançó, amb paper vegetal, sense sortir-te de les línies del dibuix original. En canvi el Wii Music és com fer-ne una còpia a mà alçada, permetent-nos deformar i afegir detalls sorgits directament de la nostra pròpia creativitat. I això no té preu.
És important no plantar-te davant del joc sense haver fet el tutorial inicial, pq és on t'explica la mecànica del joc i les seves possibilitats. Però un cop superades les primeres hores de joc, el repte per aconseguir versions ambicioses i, si esteu acompanyats, la partida de cul que us podeu fer tocant en grup, són impagables.
A més, la possibilitat d'utilitzar al joc els miis que es curra la penya i que et pots descarregar a la consola, fa que puguis crear grups de somni, com Jack Bauer tocant amb Bjork, Jackie Chan i el Dr.Zoiberg, o un duet entre Michael Jackson i Alf.
El joc et permet fer versions d'una cançó tant diferents com aquestes:
Evidentment el joc tb té errors que fan que no sigui millor. Alguns instruments, com la guitarra elèctrica no sonen prou bé; el nombre de cançons (50), podria ser més ampli i, tot i que cada cançó pot donar lloc a un nombre infinit de versions, tanta cançó tradicional fa cagar... "Desde Santurce a Bilbao" pots tocar en el putu joc... en detriment de més cançons de música clàssica o pop del s.XX... Quan penso en un Wii music amb cançons de pel·lícules i de videojocs, com les ja incorporades Carros de foc o F-zero, se'm fa la tita aigua...
I fins aquí la meva review. I recordeu, no feu cas mai de ningú... MAI
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
