Renfe. capítol II

Flora i fauna

Continuu amb els capítols en què analitzo en profunditat els avantatges i, sobretot, desavantatges de dependre d'un sistema ferroviari com és la Renfe, tot posant al descobert l'essència que amaga un viatge en tren gestionat per aquesta companyia nacional.

Avui però, més que parlar de la línia en sí parlarem del concepte de vagó i especialment de la gent que conté a dins.

Només pujar a un vagó i amb el primer cop d'ull, ja pots treure vàries conclusions sobre la naturalesa humana o, almenys, la naturalesa de la gent en la nostra societat. El que es veu en un vagó quan hi puges és que els usuaris es distribueixen per l'espai d'una manera característica. Com més lluny uns dels altres, millor. Quan algú puja al vagó, hom el pot veure rebuscant amb la mirada d'una punta a una altra a veure si hi ha algún compartiment de quatre seients on no hi hagi ningú. Això fa que la gent es distribueixi pel vagó homogèniament: si hi ha tres persones, una estarà en un extrem, l'altre a l'altre i el tercer al mig; si n'hi ha 6, es col·locaran al llarg del vagó a la mateixa distància uns dels altres.

Aquest comportament d'individualisme i aïllament davant dels desconeguts és una cosa que augmenta amb el temps. Tots ens haurem trobat amb algún senyor o senyora grans que de sobte i sense cap mena de desencadenant han començat una conversa amb vosaltres, a vegades amb l'excusa més petita o amb el tema més banal per a parlar-vos. Per no ser grollers, continueu la conversa, evidentment, però no sense un percentatge més o menys gran de sorpresa. I mentres penseu una frase per a matar el tema d'una manera o altra i poder continuar llegint Ángeles y Demonios o seguir escoltant música us pregunteu com era el món quan aquesta senyora o senyor eren joves, quan no hi havíen mp3 ni mòbil i les converses entre desconeguts brollaven pels transports públics de forma natural.

No és extrany però aquest comportament en les persones a aquestes alçades, i menys segons a quines hores i veient el tipus de gent que utilitza l'econòmic i net transport públic ferroviari estatal. Segurament els nostres avis i àvies no es van haver d'enfrontar amb el llistat d'espècies d'usuaris que exposo a continuació:

-El mofeta: es caracteritza per despendre un fort ferum a suor de més de 5 dies. Normalment de gènere mascle, aquesta espècie no és reconeixible a simple vista. La resta d'ocupants del vagó no saben qui és, però saben que hi és. L'única manera de capturar-lo és anar-se movent pel vagó, observant els canvis d'intensitat de la olor. Un cop determinat el punt de màxima ferum (anomenat col·loquialment "peste alta"), la persona més pròxima a aquest punt serà la mofeta. Aquest individu es pot catalogar en altres subespècies segons la part del cos que es considera com a orígen principal de la pudor (peus, aixelles...).

-Els monos: aquesta espècie viatja sempre en grup. Són reconeixibles per la seva tendra edat, tall de cabell rapat o similar i robes ajustades estil techno. El comportament dels monos és molt identificable: mai seuen, competeixen a veure qui riu més fort, qui crida més fort i qui es pega més fort entre ells per a determinar qui de tots és el menys intel·ligent. També són propensos a penjar-se de la barra horitzontal i realitzar acrobàcies i salts. La perillositat de l'espècie és directament proporcional a la quantitat d'individus que conformen el grup, quedant reduïda a zero quan trobem un individu perdut que s'ha despenjat de la resta.

-Les txonis: les txonis són un grup d'entre tres i 800.000 femelles d'edats compreses entre els 12 i els 17 anys. Són capaces de cridar en freqüències molt agudes i superar els 100.000 milions de decibels. Els crits més reconeixibles són "¡Joder Yenii!", "¡Para tía!" i "¡Aah! Qué putaa!". Tot i que mai se separen més de 1 metre i mig entre elles i sempre van agafades del braç, quan es comuniquen se les pot sentir des de l'altre punta del convoy. I no parlo dels convois simples, de tres vagons, sinó dels dobles. Una altra característica d'aquesta espècie són les corregudes, aparentment sense sentit, de vagó a vagó mentres xisclen i s'empenyen. Hi ha teories que expliquen que el seu comportament extrany i inexplicable serveix per atreure grups de monos.

-Les gallines: són grups reduïts de 4 o 5 femelles d'edat avançada que es col·loquen totes juntes en compartiments de 4 seients. La seva característica principal és que no poden callar ni un sol segon i expliquen i expliquen la seva vida i les seves misèries i la vida i misèries dels seus familiars pròxims i llunyants amb un nivell de veu força elevat i totes de forma simultània. Normalment viatgen en hores punta per a què el màxim de gent possible s'assabenti de les seves aventures. Si es col·loquen prou a prop teu, són capaces d'anul·lar el so dels auriculars de l'mp3 que portes a les orelles.

-Les rumanes: són femelles que han migrat des d'altres terres i destaquen per demanar diners amb una cría en braços, una agradable cantarella i acabar totes les frases amb la paraula"...porfavor". Si les pots veure abans d'agafar el tren quan encara están en grup veurás tractar els nens que porten en braços a hòsties i passar-se'ls entre elles com qui intercanvia els cromos d'un tigretón. Pel fet de que totes són iguals i parlen exactament de la mateixa manera, les últimes teoríes apunten a que en realitat són robots manufacturats en una cadena de muntatge amb una gravació pre-enregistrada i els nens, en realitat, són nines Nenuco, la qual cosa explica que els tractin com a joguines.

-El DiJei: els dijeis són individus amants de la música i equipats amb telèfons mòvils amb capacitat per reproduir mp3. Els dijeis no han descobert els auriculars i els agrada gaudir de la música "sense cables". Per aquest motiu escolten la música directament dels lamentables altaveus del seu telèfon mòvil de 20€ amb 60€ per trucades. Però a ells no els importa la qualitat del so perquè el supleixen amb un volum ben alt. Els científics no han sabut explicar el perquè dels seus gustos musicals ni perquè consideren adequat compartir-lo amb la resta d'éssers vius. Segons la música que escolten, es poden catalogar en dos grups: tecno-hardcore, i reaggeton.

-Els fumadors: són una espècie viciosa entregada al tabac que no són capaços d'esperar 20 minuts a fumar quan arribin a l'estació on van i han de fer-ho a l'espai entre vagó i vagó. Això no seria un problema si no fós perquè quan canvies de vagó i et trobes amb aquests individus amb el fum acumulat, la roba t'agafa més pudor a tabac que si haguéssis passat una nit a una taberna irlandesa i després haguéssis anat de festa a una discoteca de Barcelona ciutat, que ténen els sostres a metro 60 del terra.

-Els de botellón: són un grup similar al dels fumadors però en comptes de tabac, han de muntar-se una festa d'alcohol al vagó, ja que no poden esperar a fer-ho en arribar a Sabadell abans d'entrar a Zona Hermètica...

-Els dejensalir: són una espècie que té un gran nombre de població. Habiten a les estacions i s'identifiquen per col·locar-se davant les portes del vagó quan s'obren per a entrar-hi, impedint que la gent que vol sortir ho pugui fer. Les motivacions d'aquests individus són aconseguir el millor lloc o simplement entrar els primers al vagó per a reafirmar la seva superioritat davant la resta. Hi ha diferents maneres d'enfrontar-se a aquesta espècie i poder sortir del vagó a l'estació que més s'escaigui al nostre destí: 1. Cridar "¡¡¡dejen salir!!!" just abans de sortir del vagó amb totes les nostres forces i mirar-los directament als ulls amb cara de mala llet; 2. Saltar des del vagó a l'andana sobre els seus caps a l'estil concert de rock; 3. Moure la cama endavant i enrera amb moviments constants però enèrgics, amb la sola de la sabata per davant i intentant col·locar-la a sobre de les cares dels dejensalir. De seguida veurem que s'obre un caminet entre la gent pel qual podrem escapar.

Aquest estudi ha estat realitzat durant anys d'investigació i molts experiments en els quals no s'ha danyat de forma directa o indirecta a cap animal ni vegetal.

Totes aquestes espècies i moltes d'altres que encara estan per catalogar conformen el ric ecosistema que podem trobar en el nostre mitjà de transport preferit. No us faci cap recança de comentar quina és l'espècie que més us ha agradat, o de quina us en sentiu membres.

Però pel final m'he deixat l'espècie que més detesto de totes les que poblen aquest món: els que no tanquen la porta del vagó quan passen d'un a l'altre. I és que, analitzant aquests individus i la seva forma d'actuar durant anys, no sóc capaç d'explicar la maldat que inunda els seus cors. Aquestes persones obren la porta del vagó per passar i la deixen oberta darrera seu, esperant que es tanqui màgicament o simplement no esperant res, i deixant-la oberta simplement pel plaer de molestar els ocupants d'aquell vagó amb l'intens i molest soroll de les rodes de ferro rodant i fregant els rails de les vies de tren. Són gent que no és capaç d'empatitzar amb el patiment dels altres, psicòpates que només pensen en el seu benestar i no gastaran la seva preciosa energia en tancar la porta només per a que la resta d'ocupants del vagó estiguin més còmodes. Tanta por em fan aquests psicòpates que mai he estat capaç de crida'ls-hi l'atenció ni di'ls-hi res per a que tanquin la porta. Sincerament, no sé què passarà en aquest món amb gent sense cor ni escrúpols com ells campant lliures i sense ningú que els pari els peus... No sé pas què passarà ni què podem fer...